Em dic Montserrat Lluch Batlle, sóc nascuda a Barcelona l’any 1929. En casar-me vaig anar a viure a un poblet del Priorat, on la meva mare va fer de cuinera a la ja desapareguda Fonda Montsant (Cornudella).
La Iaia Lola, com l’anomenàvem a la família, va ser amant de la cuina des de molt joveneta. En un manuscrit va recollir les receptes familiars però el temps se’n va encarregar de fer-lo desaparèixer. Ves a saber si es va perdre en algun trasllat, si la necessitat va fer que alimentés algun foc, si va quedar en l’oblit en algun racó del vell pis del Carrer de la Unió (Barcelona) o si el va regalar a la seva estimada amiga, la Maria Teresa Vernet i Real.
Amb aquest bloc vull fer-vos arribar els sabors, olors, els gustos i l’enginy que la meva mare va posar en l’art de la cuina i que jo he anat fent créixer al llarg de la meva vida.
Tot i ser autodidacta, la iaia Lola posava amor i un somriure en tot allò que feia. Aquest era el seu ingredient personal, que jo també utilitzo, i qui sap si va ser el que la va fer superar els 100 anys. De moment jo en segueixo les seves passes, ja n’he complert 90.
Us faig arribar aquest regal a fills, néts, nebots, amics i tots aquells amants de la cuina casolana i senzilla, amb l’esperança que en gaudiu i ho seguiu transmetent de generació en generació.
Us ve de gust?
Montserrat
Després del 18 de maig del 2020…
La Montserrat, mare, àvia, velleta, amiga, veïna, dona i nena, ens va deixar en plena pandèmia, gairebé als noranta-un anys. El mes d’abril del 2020 encara m’explicava i donava instruccions, per cuinar tal i com ella ho havia fet tota la vida. No vull que quedi en res, que aquests records es perdin i m’agradaria que perduressin els seus sabors. És per això que afegeixo les receptes que ella no va poder arribar a escriure en aquet blog.
Per l’amor. Per l’immensa cura en tot el que ella feia. Pels momens viscuts. Per tants àpats plegades. Per les xerrades a la cuina de casa. Pel caliu. Pel regal de viure-la.
Per les presències que sempre tindré gravades en mi.
Laura
